Marginalia. Novela desconocida - Contracultura - Literatura Marginal.
 

DEFENSA DE MONTJUÏC
PER LES DONES DE BARCELONA

Montjuïc - Mont Jovis - Monte de Júpiter (Barcelona)

Federico González Frías

Amb la col·laboració de Mireia Valls
i la de Mª Ángeles Díaz i Margarita Batlle

(cont.)

8

Personalment tinc molta simpatia per Asdrúbal, el qual és tan incrèdul com jo. A Laia, l’admiro per bonica i graciosa, i a John, l’estic començant a conèixer; però m’interessa molt la tal Núria, tot i que encara en sé poc, d’ella.

Així mateix vull testimoniar els fets que a continuació descric i igualment la contribució de la premsa, la qual, com estem veient, va tenir en tot això una destacadíssima actuació, fins al punt que es va convertir en un element radical en els esdeveniments revolucionaris que van culminar amb la defensa del Montjuïc per les dones de Barcelona i la immensa transformació immediata que van aconseguir en el medi social, econòmic i polític, la qual cosa no solament es va produir a la ciutat sinó en altres llocs d’Espanya, i em sento honorat d’haver-hi pogut participar. I principalment, la intervenció de Núria en tot allò que m’anava relatant al mateix temps que es publicaven en la premsa les notícies que ella vaticinava repetint el que deia un personatge misteriós anomenat la pitonissa de Montjuïc.

Aclareixo, en el que em pertoca, que no sóc periodista sinó un simple professor d’Història encara que, això sí, m’he especialitzat en la Història de les Idees, és a dir, de la Cultura, la qual és per a mi l’única forma certa de concebre aquesta disciplina, en oberta contradicció amb la simple historiografia i el registre de dates i batalles, de les quals no s’extreu cap conclusió valedora. Tanmateix, en aquesta oportunitat em va tocar exercir com a comentarista i periodista radial en els moments més importants de la meva vida, a la qual van transformar com a la de tants d’altres, en tots sentits.

A continuació reproduiré alguns articles molt curiosos que van anar apareixent en diferents mitjans del dia 3 de maig al 18 del mateix mes de l’any 2007. Són només uns quants dels que es van publicar; n’he conservat alguns com a mostres sorprenents del que s’hi diu i els temes que es tracten, els quals van precedir i d’alguna manera van provocar els esdeveniments que són l’objecte d’aquest llibre. No he volgut recórrer a les hemeroteques ja que considero suficient el material que aniré publicant aquí.

9

El Periódico, 3 de maig 2007
La Urbana vigila el castell dia i nit per una amenaça

« El castell de Montjuïc ha estat amenaçat per persones desconegudes ara que es troba en una polèmica municipal per les condicions del seu traspàs. Per diversos costats s’han fet arribar les amenaces que es refereixen, per exemple, a la bandera que oneja en aquesta construcció militar, la qual hauria d’estar acompanyada de la catalana. S’han donat les ordres oportunes a la Guàrdia Urbana, la que des de fa diversos dies hi ha desplaçat un operatiu, on unitats de paisà patrullen el castell amb altres d’uniformades ».

Reprodueixo només un titular:

La Vanguardia, 4 de maig 2007
Montjuïc obrirà tota la fortalesa i les 11 hectàrees del recinte seran visitables segons un recorregut museístic

Es pot observar que Montjuïc ha estat destacat des del començament a les primeres pàgines dels diaris, els quals han intervingut en cada una de les seves fases. En un altre article de La Vanguardia que ara no tinc a mà hi ha notícies connectades d’excessos públics al lloc.

10

El Heraldo de Barcelona, 4 de maig 2007
Combat contra l’especulació

Ecologistes en Acció llança una croada contra els abusos urbanístics a Espanya

« Els espanyols s’estan acostumant als abusos urbanístics que transformen la geografia del país i que han convertit Espanya en l’estat amb el major parc immobiliari de tota la Unió Europea. Però encara que aquests casos deixin de ser notícia, l’ONG Ecologistes en Acció es nega a acceptar-ho. Ahir va posar en marxa la campanya “Ni un metre més de formigó” per denunciar l’especulació urbanística que, segons el grup, està devastant el territori.

“Volem demostrar als ciutadans que l’especulació urbanística és un problema social molt greu que ens afecta a tots, a més de ser un problema mediambiental”, va asseverar ahir María Ángeles Nieto, coordinadora de l’àrea d’urbanisme de l’organització ecologista ».

11

Mentrestant el cinc de maig, a El Periódico, Laia Molina afirmava que hom estava totalment encerclat a Sants, barri contigu a la muntanya:

« A l’estiu del 2006, a causa de les obres de l’AVE, es van fer unes perforacions al carrer d’Antoni Capmany. Com que la vorera es va enfonsar, hi van posar uns taulons inestables i relliscosos. Estem totalment assetjats. A més, no hi pot accedir cap servei (neteja, ambulàncies), ja que ni tan sols hi caben dues persones d’amplada. Sofrim les incomoditats i la brutícia ».

12

Però apuntem el que va aparèixer el dia sis sense comentaris.

El Periódico, 6 de maig 2007

« La central nuclear d’Ascó II, a l’Ebre, tot just dos dies després de connectar-se a la xarxa després d’una recàrrega de combustible, es va veure obligada ahir a fer una aturada no prevista. El motiu de l’assumpte va ser la fallada de la vàlvula d’aigua que alimentava una màquina de vapor. Després de solucionar el cas, qualificat amb el nivell 0 a l’escala internacional d’esdeveniments nuclears, la central va tornar a participar a la xarxa passades les sis de la tarda.

D’altra banda, l’activitat de la nuclear Vandellós II també està detinguda des de divendres passat per carregar combustible. S’eliminarà el sistema de canonades de 30 cm que fa dos anys es va partir en dos per la corrosió, la qual cosa va determinar que la planta estigués aturada prop de 8 o 9 mesos ».

El País, 6 de maig 2007
Experts de tot el món veuen en perill la Sagrada Família

« Ningú no podria imaginar la construcció d’un túnel de l’AVE que passés al costat de l’Alhambra de Granada o de la Mesquita Major de Còrdova. Construir un túnel al costat de la Sagrada Família, un dels monuments Patrimoni de la Humanitat més admirats i visitats de tot el món, és una bogeria amb resultats imprevisibles ». (Tokutoshi Torii. Catedràtic de la Universitat de Kanagawa. Japó).

« La perforació i el pas del tren a tan poca distància del temple representen un risc per al manteniment i l’estabilitat d’aquesta excelsa edificació que no podem acceptar ni assumir… El Temple de la Sagrada Família, obra mestra de l’insigne arquitecte Antoni Gaudí, ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO, i com a tal pertany a la ciutat de Barcelona i al món sencer ». (Arleen Pabon. Catedràtica de l’Escola d’Arquitectura de Florida. Universitat Tallahassee, Florida. USA).

« Vaig quedar molt afligit en assabentar-me fa poc que els fonaments de la Sagrada Família podien córrer perill per la construcció d’un túnel previst per a un tren d’alta velocitat pel carrer Mallorca. Sens dubte, és inevitable que la construcció d’un túnel com aquest i les vibracions de la circulació dels trens afectin els fonaments de la Sagrada Família i posin en perill els treballs que s’estan duent a terme per a la construcció d’aquest monument de l’arquitectura catalana i de l’obra d’Antoni Gaudí. El túnel s’anirà degradant a poc a poc i un dia s’adonaran que haurà deixat de ser útil. La importància de la Sagrada Família per a l’esperit humà anirà en augment. Si el pla es porta a terme, el fet que la Sagrada Família hagi estat catalogada com Patrimoni de la Humanitat no haurà significat absolutament res. Posar en perill d’una manera conscient un monument és un acte de vandalisme desconsiderat ». (J. Mark Schuster. Escola d’Arquitectura i Planificació. Departament d’Estudis i Planificació Urbans. Massachussets Institute of Technology. USA).

Més de 100 catedràtics i professors d’arquitectura i enginyeria d’universitats de tot el món es van manifestar en contra de la construcció del túnel de l’AVE projectat al costat del temple expiatori de la Sagrada Família. Seguien les firmes d’enginyers i tècnics de moltes altres universitats del món a qui jo també em vaig afegir.

I canviant radicalment el tema, vet aquí un altre article que reproduïm parcialment:

El Periódico, 6 de maig 2007
El tràfic de droga espanyol finança el terrorisme d’Al Qaeda

« S’ha vist que es pretén reproduir al Magreb l’ofensiva d’Al Qaeda a Iraq, per a la qual cosa calen àmplies fonts de diners. Segons informacions espanyoles i algerianes, Al Qaeda s’ha llançat en el Magreb islàmic al tràfic de drogues de disseny, un negoci que li proporciona fortunes i grans beneficis amb els quals finança el terrorisme que actua des de principis d’any al nord d’Àfrica. Aquest programa de finançament és copiat del dels talibans a l’Afganistan i suposa noves recerques de recursos dels radicals magribins que s’han enriquit a Espanya amb el tràfic d’haixix ».

Com és lògic pensar aquest cúmul d’informació concreta va causar un enorme enrenou a Barcelona, i especialment en el veïnat de la nostra muntanya, el qual es veia dia a dia, malgrat el turisme i altres activitats d’esbarjo, molt afectat per aquestes novetats. Què són aquests túnels, on condueixen, qui els utilitzarà i amb quins propòsits futurs, tenint en compte que estan íntimament lligats amb el nostre barri i l’estació de Sants en relació amb la notícia de l’AVE? Al Qaeda i les seves múltiples ramificacions, quin paper hi juguen?

13

Passem ara a donar compte de l’únic article del set de maig de La Vanguardia que tinc en aquest moment a les meves mans, el qual, encara que només es refereix a l’especulació immobiliària en ple centre de Barcelona, té un caràcter afectiu perquè l’estamperia d’art que es tanca per donar lloc a un edifici d’apartaments era una de les més conegudes de la Ciutat Comtal per generacions, i es troba ubicada ni més ni menys que a l’estimada plaça del Pi. Desgraciadament ha estat l’arquebisbat qui ha comès una barbaritat així.

Lamento profundament aquesta grolleria inqualificable, ja que l’estètica de les imatges que allà s’exhibien, moltes d’elles d’un disseny extraordinari, i la bellesa dels colors de les impressions així com l’art amb què estaven exposades m’havien fet passar moments molt grats, gaudint d’aquestes belleses pròpies de l’art català de més de dos segles.

14

La sala d’accés al saló d’actes del Cercle de la Premsa es trobava força concorreguda. Acabava de finalitzar la xerrada de l’escriptor i ecologista Fernando Ariza i en diverses rotllanes es comentava la conferència. En una d’elles es trobaven Asdrúbal, Núria, John, altres periodistes i qui escriu això.

Els periodistes conversaven sobre que bona els havia semblat la xerrada i el paper assignat a la premsa.

– Què opines sobre la conferència?, es va sentir dir.

– Molt bona.

– Sí, va dir un altre d’ells, sobretot per la importància assignada a la premsa en aquests moments històrics i com a perfiladora de tots els processos socioeconòmics i polítics, per la qual cosa li pertoca una responsabilitat molt important, ja que es tracta d’informar aquí i ara i a més de concretar polítiques de tot tipus mitjançant la crítica o el suport a mesures o propostes vingudes de diferents grups de poder. No només en l’ordre polític, que també li correspon, sinó en el social, el qual es refereix a tots els àmbits que van des de l’econòmic fins el cultural i que la premsa pot manipular de tal manera que en ella es podria estar escrivint ja la història de demà.

Va intervenir un altre dels reporters dient:

– Lamento haver arribat una mica tard a la conferència, encara que pel que es comenta comparteixo tot el que s’ha dit. I no m’estranya que qui ho digui sigui un ecologista perquè en aquest tema nosaltres podríem haver fet més, tot i que espero que avui en dia n’haguem pres consciència. De fet, si jo fos director del meu diari prestaria a l’assumpte una atenció preferencial. I no em refereixo només al canvi climàtic, avui evident, sinó a molts altres temes que tenen a veure amb la producció, la higiene, la venda al consumidor i la investigació sobre diverses màfies que són capaces, i ho fan, d’atemptar contra la salut per obtenir guanys. S’haurien de redoblar les anàlisis dels aliments i les matèries primeres.

Un altre periodista va expressar:

– Recolzo això i penso també en la indústria farmacèutica i la manipulació dels diferents medicaments que fabrica i que ven a preus d’or, la qual cosa hom justifica dient que es cobren així per la despesa en la recerca, de la qual els consumidors i àdhuc els metges en saben molt poc.

– Així és, va intervenir Núria, els galens s’informen pels visitadors dels diferents laboratoris, simples venedors preparats per destacar les bondats dels seus productes sense esmentar de cap manera els efectes secundaris que podrien produir, els quals, en el millor dels casos i en els països que així ho exigeixen, vénen detallats en lletra petita en les posologies que acompanyen els remeis.

– Cal tenir en compte, va postil·lar Asdrúbal, que els metges diuen de manera unànime i amb tranquil·litat que si haguéssim de seguir les advertències i riscs que tenen les medecines no en prendríem cap, i es queden tan tranquils. De fet, moltes vegades estem consumint verins que no han estat provats encara en éssers humans sinó en rates, a les quals anomenen conillets d’índies, o en micos.

– Tot això, es va avançar John enfervorit per aquest tema que a tots entusiasmava ja que eren periodistes, ha de ser revisat i explicat al públic, i qui ho faria millor en l’actualitat sinó la premsa amb les seves denúncies i investigacions.

– Allà surt el doctor Fernando, vaig intervenir jo mateix, el conec abans que es dediqués a l’ecologia. Què tal, Fernando? Et presento Joan Casals, un nou membre del Cercle de la Premsa com Asdrúbal Costa, a qui vas conèixer la setmana passada, que està investigant sobre irregularitats en diferents camps coincidents tots ells en el tema de Montjuïc, estranyament.

– Bé, va respondre John, també estic interessat en la manipulació genètica encara que el meu diari, que es dedica a economia i finances, no té gaire interès a entrar en detalls sobre els temes industrials d’aquesta qüestió, principalment de matèria alimentària, i les repercussions que pot tenir en l’ésser humà i el seu futur.

– Efectivament, li va contestar Fernando, no podria ser de cap altra manera.

– Encara que Joan també és corresponsal d’una agència periodística, va apuntar Asdrúbal.

– Sí, les agències periodístiques tenen respecte als diaris i els mitjans fixos la virtut de ser més independents i fomentar la investigació, va replicar l’ecologista.

Núria es va incorporar a la conversa:

– Molt bona la teva exposició, penso com tu que cal insistir una i altra vegada sobre el paper que ens toca als periodistes, encara que siguem de diaris i ràdios locals com és el meu cas, doncs moltes vegades estem més informats de les coses pel fet de tenir-les molt a prop i sentir el ciutadà de a peu, cosa que els grans mitjans, diaris i revistes, i no cal dir la televisió per problemes de programació i recursos, mai no poden tocar excepte en telenovel·les amb missatges soporífers i informatius teledirigits pretesament realistes on només donen compte dels crims, especialment dels passionals.

– Sí, va afegir Fernando, veure televisió és estar subjecte a formats ja establerts on es donen les notícies simplificades, desodoritzades i perfectament dirigides que es propaguen en diferents països amb celeritat i que tots els mitjans repeteixen de manera estúpida, com ara que Paris Hilton està a la presó per haver conduït el seu automòbil en estat d’embriaguesa; i això i l’atenció a la Pantoja porta dies sencers, columnes i programes com si tot això fos alguna cosa, quelcom que tingués un interès veritable per al públic.

Núria va comentar:

– Podria afirmar-se que la imbecil·litat i l’estultícia omplen les primeres planes, i també les segones i les terceres, i que tot això està enllaunat, preparat per ser consumit i digerit fins al dia següent, quan es torna sobre el mateix imaginari una i altra vegada i amb la mateixa estupidesa. Com si aquest fos l’aliment obligatori per al ciutadà dia rere dia. Llegir el diari d’avui és com llegir el d’ahir i el de demà i el de passat; tots són el mateix.

– Efectivament, va reiterar Fernando, i les vertaderes notícies se’ls escapen, allò que és darrere les bambolines i que ningú no vol denunciar puix que els mitjans per als quals hom treballa són còmplices en tot aquest procés de mediocritat, perfectament instaurat perquè no hi aparegui res d’autèntic interès llevat d’alguna notícia escandalosa de tant en tant o degeneracions diverses que sí tenen un espai en els mitjans, iguals tots ells ja que són consumits fins a un cert punt, el qual no s’ha de transgredir, i només es diferencien per la mida de les pàgines, el número d’anuncis comercials i les diferents classes de públic a qui van dirigits.

– Avui en dia, vaig afirmar jo ficant cullerada en la conversa, a la mediocritat de les classes mitjanes, les quals són els lectors dels diaris i la major part de les audiències televisives i de ràdio, vehicle aquest últim que afortunadament es destaca per la seva independència relativa i la seva originalitat.

– Recordo que vam efectuar una emissió, va intervenir Núria, fa uns mesos, on dèiem en una entrevista que et vam fer en la nostra ràdio moltes de les coses que estem parlant i que la gent havia de saber. De fet, vull convidar-te per una pròxima ocasió perquè tinc assenyalats diversos temes que em semblen interessants i que succeeixen aquí mateix, a la ciutat de Barcelona, concretament a la muntanya que va donar origen a la seva cultura, l’avui abandonat Montjuïc.

Asdrúbal, fent un apart i en veu més baixa, va dir a Núria mentre els altres continuaven embrancats en la conversa:

– Vaig rebre el teu mail amb totes les coses que assenyalaves i els retalls periodístics que les fonamentaven i voldria parlar-te’n extensament, encara que aquest no és el lloc indicat ni l’ocasió per a fer-ho; tanmateix, vaig saber per Laia que venies a aquesta reunió a la qual estàvem convidats. De fet, necessito saber com maneges tants materials i la relació que segons tu guarden entre ells així com la teva vinculació amb la pitonissa de Montjuïc, si és que aquest personatge « existeix » i són vertaderes les seves prediccions que apareixen pocs dies després com a notícies de diaris. En tot cas, la teva feina està ben documentada i estic veritablement interessat en el teu treball, al qual m’ha introduït Laia Prats, qui sent molt respecte per la teva tasca.

– Me n’alegro, va contestar Núria, i va afegir mentre li lliurava una targeta, truca’m a aquests números.

Asdrúbal hi va respondre:

– T’agradaria passar demà per la redacció del meu diari?

– A quina hora?

– Et sembla bé a les deu?

– Allà hi seré.

– Una curiositat, va intervenir una altra vegada el madrileny, què és això que em vas dir l’última vegada que investigués sobre el meu nom? Perquè ho he fet i no he tret gaire cosa en clar.

– Espera’t una mica, perquè potser demani temps i no coneguis el lloc on buscar.

Laia es va apropar i li va murmurar, rient:

– No siguis indiscret, aquestes coses no es pregunten; o bé surten soles o bé no surten mai.

Núria es va excusar i es va retirar al·legant compromisos. Laia va aprofitar per saludar els altres contertulians.

– Demano disculpes per la tardança, però vaig haver d’ajudar la meva cosina Montse amb problemes de casa seva. De què estàveu parlant?

– Del mateix de sempre, suposo, va dir Fernando, de la nostra lluita per voler advertir el dany que l’home s’està fent a si mateix pensant només en els seus interessos comercials i creient que així està realitzant el bé i que la vida consisteix únicament a guanyar diners i a continuar progressant indefinidament. És a dir, més del mateix.

Un dels periodistes va apuntar:

– Em pregunto si podem jutjar nosaltres mateixos què és el que és bo i què és el dolent, i si aquesta jactància no és arrogant i anàloga a voler obtenir sempre la veritat sobre totes les coses.

Fernando hi va respondre:

– No, la veritat sobre totes les coses, de cap manera i crec que cap de nosaltres no ho pretén, però sí assenyalar en un context relatiu què és bo o dolent, tòxic o no, en matèries diverses com aliments o medicaments i en moltes altres gammes o circumstàncies que pertoquen al treball ecològic.

– D’altra banda, es va sentir dir a Joan, ens estan vigilant; les càmeres de vídeo no solament ens controlen als supermercats i als bancs sinó que ara s’instal·len a les estacions de metro i àdhuc als carrers. I utilitzen el tema del terrorisme i la violència per mantenir-nos submisos. Aquests enregistraments poden utilitzar-se per a qualsevol finalitat i ser manipulats pel Gran Germà per a qualsevol objectiu.

– De fet tot és així, va explicar Laia. Emetre opinió sobre temes relatius és propi del nostre treball, on d’altres podran oposar-s’hi amb arguments potser tan vàlids i contrastats com els nostres. Aquest és el lliure joc d’idees en què es basa la nostra societat, però mai en un pensament únic ja sigui polític, econòmic, mèdic ni de cap mena que es vulgui imposar, de manera violenta o subtil, manant o enganyant.

– No vull entrar en discussions inútils que no ens portaran a res, va dir el periodista que acabava de generar la nova polèmica. Simplement vaig pensar que era bo intervenir per veure què contestàveu; però crec que és un tema que s’ha de tenir en compte per evitar l’exageració i la improvisació en les nostres intervencions. En primer lloc, tota informació ha d’estar degudament contrastada. En segon terme, exempta de passió i partidisme. El periodista ha de ser objectiu i mantenir el seu criteri encara que l’acusin de no rebel·lar-se contra el medi social i el mercat de consum tal com vosaltres feu, ja que hi ha d’haver raons que vosaltres, amos de la veritat, desconegueu o interpreteu malament, de vegades deliberadament, com he vist en diverses oportunitats.

– Estic famèlica, va frivolitzar Laia, no hi ha res per menjar aquí?

Costa, prenent-la pel braç i dirigint-se cap al buffet, la va acostar a una taula amb safates d’entremesos.

– Que difícil dir-te Asdru, com et deien a casa teva?, va preguntar Laia.

I Costa, com molt cerimoniós, va respondre:

– Asdrúbal a seques.

Aquest professor d’Història els observava des de lluny i va decidir, sense més ni més, escriure aquest quadern en primera persona, atesa la seva implicació directa en aquests assumptes.

15

Després d’haver-me fet un bon passeig pels parcs del Montjuïc, entrant al Poble Espanyol per menjar una truita, una bellíssima jove, gairebé una col·legiala, em va somriure i amb un posat còmplice em va lliurar una nota manuscrita en un paperet una mica arrugat; em vaig aturar per llegir el missatge i quan vaig acabar l’esquela breu i enigmàtica, la vaig buscar pels voltants sense trobar-la. El text manuscrit, sense cap especificació, deia amb lletra clara d’escolar:

« Els fills de la llum tenen una marca invisible al front, com la d’aquells confrares romans, els Lupercs, que el dia de Sant Valentí desfilaven nus al voltant del Palatí amb una pell de cabra a les mans amb la qual fuetejaven les dones, fecundant-les; aquest animal estava associat al llamp, i per tant a la llum i a la fecundació espiritual. Abans, un sacerdot els havia fet el senyal amb la sang de la cabra immolada (també un gos era sacrificat), i després l’esborrava amb llana impregnada en llet. Entre les seves moltes significacions, el gos és psicopompos, guardià de cruïlles i es relaciona igualment amb el foc que es diu que va robar, ja sigui al cel o a l’interior de la terra, transportant-lo a la seva cua com una torxa, i donant-lo després als homes. És també una deïtat ctònica, vinculada amb la sexualitat, la força vital i l’aliment espiritual, com també succeeix amb els llops.

El ritu es desenvolupava al santuari de Faune Luperc, en el vessant nord-oest del Palatí. Ritu d’invocació de la Llum, assimilada a la Saviesa i a un dels seus emissaris, el déu del llamp diamantí i del tro, Júpiter, el Zeus grec, dues de les cultures, la grega i la romana, que igualment van poblar aquestes terres insulars, civilitzant-les ».

Vaig quedar sorprès per allò que m’havia lliurat la noia escrit amb una lletra juvenil en total desacord amb la profunditat i certesa que tenia aquest text, el qual no semblava que hagués estat traçat per la seva mà de cap manera. Vaig restar dempeus, trasbalsat i penetrat per alguna energia força horrible, com si tot això es tractés d’un malentès.

Darrera    |    Inici    |    Següent

 
     
 
Marginalia
 
 

Portada: Mont-Iovy. Les plans et profils des principales villes et lieux considerables
de la principauté de Catalogne. A Paris, par le chevalier de Beaulieu [s.a.], làm. 33.

Traducció al català: Marc Garcia

© Federico González Frías, 2009, 2011 – ISBN cast.: 978-84-92759-00-2

web stats

© Marginalia 2011-2014